Fideus amb tinta de sèpia i un sofregit d’all i gamba


Fideus negres, sobre una base sofregida d’all i gamba!

20170119_144559_5_bestshot

 A Cases d’Alcanar, fa molts anys, vaig menjar un plat que hui vull recordar.

Era un restaurant situat en una plaça menuda, regentat per una mare i un fill. És tot el que recorde. Ells van fer d’aquell dinar una experiència que ha quedat gravada a la meua ment, per sempre.

La dona, d’uns 70 anys o més, i el fill, d’uns 45 anys, van fer que ens quedàrem. Ella anava vestida de negre, amb un davantal d’aquells negres a piquetes blanques. Ell amb un davantal blanc. L’escena que vaig viure, era de quadre, d’aquells que mai oblidaràs.

Ella va eixir amb un perol, sostingut en la seua cintura, i un cullerot a la mateixa mà que l’aguantava.

El fill li va dir si podia omplir una altra taula. Ella va dir: “Clar que sí!”  Sense deixar-nos triar ens va dir: Ara els hi faré uns fideus amb un caldo negre que tinc preparat, i per a picar els hi faré unes clòtxines. Era tard, la majoria de cuines del poble havia tancat, però ella va acceptar donar-nos de menjar, sense pensar en l’hora de tancar.

La seua disposició em va deixar més que fascinada.

La història que ara vos contaré, són suposicions meues. Al cap dels anys, quan el Joan ja era al món i tenia 2 anys, vam anar a passar unes vacances a Arnes. Abans d’arribar vam tornar a parar a dinar, una altra vegada, a Cases d’Alcanar. No vaig dubtar, ni un moment, de tornar al lloc on l’última vegada em vaig emocionar, però allì ja no era ella, ni el seu fill. Vam dinar molt bé, però ja no tenia l’encant d’aquell moment.

(Història inventada)


La Paquita, era una dona vídua que havia hagut de suportar moments d’incertesa per poder tirar endavant el negoci familiar. Mentre l’Ernest vivia, tot anava molt bé. Era dura la seua feina, però, tots dos junts, a poc a poc, anaven tirant endavant.

L’Ernest tenia una barca, i amb els productes que recollia a la mar, la Paquita feia delícies a la seua cuina.

L’Ernest va morir i la Paquita va quedar tota sola amb el seu fill, el Ferran. Ell era jovenet i havia anat molt poques vegades amb el seu pare a pescar. L’Ernest mai havia volgut que el seu fill patira el que ell va patir.

La vida podem considerar que és o no és justa. Pensem el que pensem, l’hem de continuar els que estem vius, així que conforme passa hem d’anar adaptant-nos i lluitar pel que tenim.

El Ferran va començar a ajudar a la seua mare. La Paquita cuinava. El Ferran atenia les taules i feia fruir la seua senzillessa i la seua humilitat, igual que la seua mare.

Tot anava bé, fins que una altra vegada, la mort va donar uns cops a la porta de casa del Ferran i la Paquita.

La Paquita va dir adéu. Mai oblidaré la seua mirada, la seua senzillesa i la seua humilitat.

Del Ferran no sé què s’hi ha fet, potser va vendre el restaurant i va començar una nova aventura a terres desconegudes, o tal vegada el tinga llogat i continua vivint al poble, d’una manera diferent.


** Tota la història és inventada, els noms no són reals, però el que sí que tinc clar, que jo vaig estar allí i vaig aprendre que fer uns fideus negres en caldo, és possible!  Potser siga estrany al lloc on vius, però sembla ser habitual, al lloc on els vaig provar.


LA RECEPTA

 

Ingredients:

fideus del núm 0

Caldo de peix

tinta de sèpia

cues de gambó, pelades i trossejades

carn de mero, trossejada

un gra d’all

oli d’oliva

sal

Procés:

En una cassola fiquem oli d’oliva. Quan s’haja calfat fiquem a sofregir les gambes, la carn de mero i el gra d’all.

Afegim una culleradeta de tinta de sèpia i ho removem.

Afegim el caldo que siga necessari.

Quan comence a bullir, afegim els fideus i els deixem coure el temps que marque el proveïdor.

Ja ho tenim!

tAstantelmón2017

Anuncis